Carta a la Laia insegura.

Benvolguda Laia:

Escriure't sempre és cuidar-te. Tu ets jo. Som una i cal reconciliar-se amb el tu del passat. Què és més simple que fer sonar una tecla de piano? Respirar? Ambdós són part de tu i ambdós et poden ser un autèntic repte quan perds el control.

Però, què és el control? Allò que anheles i no trobes la forma d'obtenir-lo. Tu, tant jo, sempre volent més. Sempre esperant el següent pas per aconseguir una miqueta més de tu per als demés. Serà l'autoexigència l'inici de l'evolució o de l'extinció?

Des de petita buscant la millor forma de ser tu perquè re anés malament. I ara, amb 31 (prop dels 32) veient que les coses no són com les havies planejat i/o somiat i no per això són més dolentes o negatives. Surten i floreixen de tu. Cal perdonar-te com han fet tantes persones abans.

És preciós veure amb tothom qui comparteixes camí, és preciós veure com la llum dels que no hi són brillen en tu i els teus. Quedat amb totes les coses positives que t'ha donat la vida (que no són poques) i aprén a volar amunt. Lliure i rebel com has sigut sempre!

Fins aviat,

Att: El Teu jo conscient.